Carme Rius, barcelonesa ya jubilada y amante de la literatura, es la primera firma de La Simiente Negra que aporta un texto en catalán. Se trata de una ficción que gira en torno a un hombre maduro que, desvelado, recapacita sobre su vida y el amor hasta que, con la amanecida, se acerca a la orilla del mar buscando quién sabe qué respuestas. Es como una conversación consigo mismo que bien podría interrumpir para cantar “negra noche no me trates así, negra noche espero tanto de ti”, como el torturado Hilario Camacho…  

Y...UN CORTO ETCÉTERA /// Conversaciones

Negra nit

És negra nit. Ell pensa incrèdul tot el que està succeint. Han passat molts dies, tot segueix trontollant, l’esperança s’ha perdut pel camí. Està en trànsit perquè pensa tornar.

 

Els seus pensaments naveguen sense control, accelerats, el cap sembla que li vagi a esclatar. Respira profundament, com a fons hi ha la tele encensa, malgrat no li fa cas, li arriben frases, missatges que, en alguns moments, el fan aturar però el seu cap segueix derivant.

 

La copa de vi i la cigarreta són els seus acompanyants, aquesta ni promet ser llarga, li agafa l’atac de tos, mira breument la pantalla i sense miraments treu el canal, això és més fàcil que canviar el decurs dels seus pensaments.

 

Li venen imatges de moltes persones, situacions diverses, reconeix que en aquests moments ningú és feliç si podem dir que es la felicitat, ell, personalment, no ho sap. S’està esvaint tot allò que entenia per valors, per drets humans, tenir feina, habitatge, menjar; el seu cap segueix embalant-se, vol aturar-lo però no pot. La humanitat està per fer.

 

Ja son les tres de la matinada. Es l’hora de fer un repàs de les coses no fetes, de pensar com està ella, si se’n surt del món que l’envolta, la feina, els amics, la casa… no li diu res, sempre defuig de donar explicacions, és reservada i malgrat la confiança no aconsegueix arribar-hi.


Dubta si trucar, vol saber com està però no vol se inoportú, el seu gran respecte de no envair el seu espai, fa que es senti una mica infantil, immadur, però no pot parar de pensar-hi, finalment, passarà un altre dia sense trucar.

 

Mentre, el seu cap segueix la seva cursa que sembla que no te fi; les preguntes no paren i l’omplen com una gran pantalla, “em tornaré o ja estic boig del tot!! Perquè tot plegat sembla que hagi una ràbia continguda que funciona independentment , aliena a la seva forma se ser, les coses que abans li semblaven be, ara no les suporta, tot ho qüestiona fins i tot els seus sentiments, la sensibilitat, els seus sentits… son com càrregues elèctriques. La imatge d’un cérvol quiet, mirant-li els ulls, fitxes, el fan entendrir per uns moments, la imatge s’esvaeix i per segons el bombardeig s’atura.

 

Si fos de dia buscaria la llum del sol, però és negra nit. Encén una cigarreta i ara es prepara un saque calent, pensa que l’ajudarà a relaxar-se, ho necessita molt.

 

La seva mirada es perd mirant el cel, no hi ha lluna, però sí uns  quants estels, es sent petit davant la immensitat de l’univers.

 

Fa temps, anys que li passa això que se li dispari el cervell, com tampoc dorm be des de fa més temps, se li dibuixa un somriure i per fi arriba, com un fada, la son.

 


 

S’ha despertat molt carregat. Es fa el cafè,no sap si menjar alguna cosa o prendre’s directament un paracetamol, el cap emboirat no presagia que el dia sigui millor que ahir; no suporta ni les veus de la ràdio que acaba de posar.

 

Es mira la cigarreta i somriu, sempre pot comptar amb ella, és silenciosa, discreta, es deixa prendre sense resistència… se la fuma, el seu foc, que no crema, dansa dins el seu cercle reduït, acompanyat per la cendra com restes de vida viscuda intensament que dolçament s’acaba apagant. El fum que ha produït també desapareix.

 

Es queda pensatiu, quina inconsciència l’hi a fet tirar en un pou tots els seus records. Ara els busca, es mira con si no es reconegués. Està. Però és com si no hi fos, les seves pertinences van desapareixent, van esborrant-se els seus passos, n’és conscient, però encara es viu. No sap com descriure els seus sentiments és com si li passés a un altri, però li està passant a ell.

 

Algú truca a la porta, els seus pensaments s’aturen, no té ganes ni de saber qui és ni de contestar, passen uns segons i tornen a trucar. Es remou dins la seva cadira, finalment, s’aixeca i va a la porta. S’han equivocat, van al pis de sota. Ell diu “no passa res”.

 

Aprofita per obrir les finestres i respira  tancant els ulls, aspirant i eixamplant al màxim els seus malmesos pulmons. Ho fa gairebé com si se li acabés l’oxigen, amb delectació d’aquests moments. Sembla que es mareja i va a saures a la butaca ja preparada amb coixins.

 

Continua amb el cafè, el cor sembla que se li ha fet petit, els seus pensaments continuen embalant-se. “Tinc ganes de descansar, però no puc parar”.Ja no vol seguir escoltant més notícies en te ben be prou, està saturat.

 

Mig acluca els ulls i pensa que quan restem quiets, impotents, valorem els espais i els moments que vivim. Tot està quiet i impertorbable, tot és pròxim i llunyà.

 

Afora el vent mou les fulles i el sol els  dona vida, vindran temps de pluja i fred.

 

No sap quant temps ha passat, podria ser qualsevol hora, encara és el matí però sent que s’ha fet de nit. Es deixa arraulí pels records, que en son molts, ja te unes quantes dècades i remou alguns amors i desamors, no és palès que el van deixar algunes vegades com ell també en va deixar unes quantes.

 

Pensa amb la Joana, de quan la va conèixer, jove, era com un diamant en brut. Amb orgull sap que va ser el primer. Van engendrar un fill al que varen renunciar.

 

Ell era un home casat, amb una reputació “respectable” i sobretot en aquella època conservador.. ara es sent un ciutadà del món que està en un moment delicat de la seva vida, ple d’interrogants com quan tens vint anys que penses i fas projectes que la majoria no s’arriben a realitzar.

 

Les seves relacions duraven pocs mesos, cadascuna forma un mapa en el teu cos és com un  gravat que va dibuixant  el que serà la teva història personal, intransferible, com ho son els sentiments.

 

Li anava escrivint, la trucava, es va convertir en una dona lluitadora i valenta, de pensament lliure,  bastant rebel pel seu gust, conservador com era, potser per això continuava sentint-se seduït per ella, va aconseguir veure-la alguna vegada tot prenen un cafè. Li feia mal, perquè pràcticament l’insultava, amb educació, es clar, li retreia  de que aparentment continues sent un cavaller quan en realitat era un mal parit com milions d’homes.

 

Sap que algun dels seus fills que la van conèixer s’havien sentit atrets per la seva personalitat, que d’ alguna forma, si la conquistaven, demostraven que valien tant com ell.

 

El seu tarannà era d’un conquistador innat, un animal sense escrúpols, alguna vegada ella li havia dit que era com un vampir que xucla la sang sense donar res a canvi. Tenia raó amb això i amb moltes altres coses. La deixava esplaiar-se, però cada vegada li costava més, perquè ell es quedava sense paraules davant la seva veritat. Alguna cosa havia quedat pendent que no tenia solució, per això ella, l’havia marcat per tota la. vida

 

Ells ulls li brillant, s’aixeca i neteja les tasses de cafè, no pot, no vol continuar pensant en ella ni en res mes.

 

                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                  Mira Mira el cel, pensa que sortir li anirà bé, s’aproparà a veure la mar, si està en tempesta com ell o la trobarà tranqui-la i serena, tan de bo. Amb mitja hora hi arriba, es seu sobre unes roques i la mira, absort, sempre es commou davant la seva immensitat, infinita, no es veu mai el final.

 

A la sorra hi ha petjades que no saps cap on van, n’hi ha de llises, de profundes, amb sots que semblen insalvables com les nostres vides,el camí és llarg perquè no saps quan s’acaba, mira enrere tot el que ha fet.

 

Sempre ha pensat que un dia entrarà i que la mar l’acollirà com una dona, nedarà fins que es cansi, sentint el seu profund silenci  mentre les ones el portaran més enllà de les seves forces tot  dient-li a cau d’orella  “vine,vine més endins, torna, torna sempre”.

....................